Un mes a Laos, on quasi ningú tret del Roldán aquell fa uns anys hi ha estat, semblaria molt. La veritat és que hi ha país per voltar. Molt muntanyòs, sense sortida al mar i amb infraestructures encara per fer. Les carreteres (sense asfalt i ple de bots) atravesen poblets on els gossos i els nens jeuen a terra amb el perill calculat què el trànsit els hi passi per milimetres al costat. A diferència de Xina no hi ha tanta gent (en proporció i en quantitat total evidentment) i es diferència clarament en el trànsit, la calma de la gent, els vehicles, menjar... Aquí fa més calor, la gent fa servir scooters (que valen 200 $ només) i motocultors per tibar el carro. De vehicles "normals" pocs i les "minivan" son furgonetes Hyundai de 8 places (segons el cànon europeu) però que al sudest asiàtic hi poden caber-hi el doble.
Al ser ex colònia francesa queden alguna residència tipus colonial i després de dos mesos a Xina he tornat a provar el pa (entrepans de baguette). De l'idioma francès ningú el parla tret d'algun avi de la capital i algun universitari o funcionari privilegiat. S'ha obert al turisme occidental fa poc però depressa i amb un inglès bàsic perquè els guirs es puguin moure.
En principi a les guies el pinten com a destí de l'ecoturisme respectuós, veient naturalesa salvatge, visitant tribus exòtiques, reseguint el Mekong on pots trobar els dofins de riu, elefants, etz... A part també és el país més bombardejat de la història (on van caure més bombes que en tota la segona guerra mundial) degut a la guerra secreta de la CIA contra la Ruta Ho Chi Min, o sigui que no et pots escapar massa de les rutes marcades. A Luang Prabang (patrimoni de la UNESCO) està ple de temples i havia sugut la antiga capital. Una de les rutes que ningú s'imagina és una mena de Lloret-Eivissa - Jamaica que ténen muntat al Mekong. Amb bars amb promotors europeus a la busca del britànic farrero per emborratxarse sense límit, saltant de bar en bar, amb "tubing" (neumàtics de camió per fer ràfting tranquilet). Tot el dia en banyador o bikini mentres que a pocs metres del riu les laosianes es renten tapades.
Alguna excursió sense massa mèrit, dos dies escalant i un parell de dies amb dos veteranos de viatges de Barcelona que em vaig trobar a uns salts d'aigua. Amb ells vaig voltar en moto, menjar a bons llocs (invitant ells), anar a massatges (5 €) i gaudir de companyia. Després dos setmanes a una Organic Farm on munyia cabres i fugia de la ciutat per nadar, còrrer i estar a un lloc tranquil. Menjar sa, bon ambient i més barato (però sense wifi). Fins i tot encara és més barat anar a una casa normal i menjar amb la familia pagant la meitat que al restaurant.
La baixada cap a la frontera l'he feta amb un VIP Bus, dormint en llits (no butaques). Al no tenir trens alguna companyia de llarg recorregut disposen d'aquets fantàstics autocars lliteres, i al baixar de les muntanyes els sotracs ja es notaven menys. Gasto els ultims diners guardant pel visat i l'esmorzar menjant com un porc hamburgueses de doble pis, patates fregides i cervessa (7 vegades més que un sopar local habitual).
Al ser ex colònia francesa queden alguna residència tipus colonial i després de dos mesos a Xina he tornat a provar el pa (entrepans de baguette). De l'idioma francès ningú el parla tret d'algun avi de la capital i algun universitari o funcionari privilegiat. S'ha obert al turisme occidental fa poc però depressa i amb un inglès bàsic perquè els guirs es puguin moure.
En principi a les guies el pinten com a destí de l'ecoturisme respectuós, veient naturalesa salvatge, visitant tribus exòtiques, reseguint el Mekong on pots trobar els dofins de riu, elefants, etz... A part també és el país més bombardejat de la història (on van caure més bombes que en tota la segona guerra mundial) degut a la guerra secreta de la CIA contra la Ruta Ho Chi Min, o sigui que no et pots escapar massa de les rutes marcades. A Luang Prabang (patrimoni de la UNESCO) està ple de temples i havia sugut la antiga capital. Una de les rutes que ningú s'imagina és una mena de Lloret-Eivissa - Jamaica que ténen muntat al Mekong. Amb bars amb promotors europeus a la busca del britànic farrero per emborratxarse sense límit, saltant de bar en bar, amb "tubing" (neumàtics de camió per fer ràfting tranquilet). Tot el dia en banyador o bikini mentres que a pocs metres del riu les laosianes es renten tapades.
Alguna excursió sense massa mèrit, dos dies escalant i un parell de dies amb dos veteranos de viatges de Barcelona que em vaig trobar a uns salts d'aigua. Amb ells vaig voltar en moto, menjar a bons llocs (invitant ells), anar a massatges (5 €) i gaudir de companyia. Després dos setmanes a una Organic Farm on munyia cabres i fugia de la ciutat per nadar, còrrer i estar a un lloc tranquil. Menjar sa, bon ambient i més barato (però sense wifi). Fins i tot encara és més barat anar a una casa normal i menjar amb la familia pagant la meitat que al restaurant.
La baixada cap a la frontera l'he feta amb un VIP Bus, dormint en llits (no butaques). Al no tenir trens alguna companyia de llarg recorregut disposen d'aquets fantàstics autocars lliteres, i al baixar de les muntanyes els sotracs ja es notaven menys. Gasto els ultims diners guardant pel visat i l'esmorzar menjant com un porc hamburgueses de doble pis, patates fregides i cervessa (7 vegades més que un sopar local habitual).
