Un mes a Laos, on quasi ningú tret del Roldán aquell fa uns anys hi ha estat, semblaria molt. La veritat és que hi ha país per voltar. Molt muntanyòs, sense sortida al mar i amb infraestructures encara per fer. Les carreteres (sense asfalt i ple de bots) atravesen poblets on els gossos i els nens jeuen a terra amb el perill calculat què el trànsit els hi passi per milimetres al costat. A diferència de Xina no hi ha tanta gent (en proporció i en quantitat total evidentment) i es diferència clarament en el trànsit, la calma de la gent, els vehicles, menjar... Aquí fa més calor, la gent fa servir scooters (que valen 200 $ només) i motocultors per tibar el carro. De vehicles "normals" pocs i les "minivan" son furgonetes Hyundai de 8 places (segons el cànon europeu) però que al sudest asiàtic hi poden caber-hi el doble.
Al ser ex colònia francesa queden alguna residència tipus colonial i després de dos mesos a Xina he tornat a provar el pa (entrepans de baguette). De l'idioma francès ningú el parla tret d'algun avi de la capital i algun universitari o funcionari privilegiat. S'ha obert al turisme occidental fa poc però depressa i amb un inglès bàsic perquè els guirs es puguin moure.
En principi a les guies el pinten com a destí de l'ecoturisme respectuós, veient naturalesa salvatge, visitant tribus exòtiques, reseguint el Mekong on pots trobar els dofins de riu, elefants, etz... A part també és el país més bombardejat de la història (on van caure més bombes que en tota la segona guerra mundial) degut a la guerra secreta de la CIA contra la Ruta Ho Chi Min, o sigui que no et pots escapar massa de les rutes marcades. A Luang Prabang (patrimoni de la UNESCO) està ple de temples i havia sugut la antiga capital. Una de les rutes que ningú s'imagina és una mena de Lloret-Eivissa - Jamaica que ténen muntat al Mekong. Amb bars amb promotors europeus a la busca del britànic farrero per emborratxarse sense límit, saltant de bar en bar, amb "tubing" (neumàtics de camió per fer ràfting tranquilet). Tot el dia en banyador o bikini mentres que a pocs metres del riu les laosianes es renten tapades.
Alguna excursió sense massa mèrit, dos dies escalant i un parell de dies amb dos veteranos de viatges de Barcelona que em vaig trobar a uns salts d'aigua. Amb ells vaig voltar en moto, menjar a bons llocs (invitant ells), anar a massatges (5 €) i gaudir de companyia. Després dos setmanes a una Organic Farm on munyia cabres i fugia de la ciutat per nadar, còrrer i estar a un lloc tranquil. Menjar sa, bon ambient i més barato (però sense wifi). Fins i tot encara és més barat anar a una casa normal i menjar amb la familia pagant la meitat que al restaurant.
La baixada cap a la frontera l'he feta amb un VIP Bus, dormint en llits (no butaques). Al no tenir trens alguna companyia de llarg recorregut disposen d'aquets fantàstics autocars lliteres, i al baixar de les muntanyes els sotracs ja es notaven menys. Gasto els ultims diners guardant pel visat i l'esmorzar menjant com un porc hamburgueses de doble pis, patates fregides i cervessa (7 vegades més que un sopar local habitual).
Al ser ex colònia francesa queden alguna residència tipus colonial i després de dos mesos a Xina he tornat a provar el pa (entrepans de baguette). De l'idioma francès ningú el parla tret d'algun avi de la capital i algun universitari o funcionari privilegiat. S'ha obert al turisme occidental fa poc però depressa i amb un inglès bàsic perquè els guirs es puguin moure.
En principi a les guies el pinten com a destí de l'ecoturisme respectuós, veient naturalesa salvatge, visitant tribus exòtiques, reseguint el Mekong on pots trobar els dofins de riu, elefants, etz... A part també és el país més bombardejat de la història (on van caure més bombes que en tota la segona guerra mundial) degut a la guerra secreta de la CIA contra la Ruta Ho Chi Min, o sigui que no et pots escapar massa de les rutes marcades. A Luang Prabang (patrimoni de la UNESCO) està ple de temples i havia sugut la antiga capital. Una de les rutes que ningú s'imagina és una mena de Lloret-Eivissa - Jamaica que ténen muntat al Mekong. Amb bars amb promotors europeus a la busca del britànic farrero per emborratxarse sense límit, saltant de bar en bar, amb "tubing" (neumàtics de camió per fer ràfting tranquilet). Tot el dia en banyador o bikini mentres que a pocs metres del riu les laosianes es renten tapades.
Alguna excursió sense massa mèrit, dos dies escalant i un parell de dies amb dos veteranos de viatges de Barcelona que em vaig trobar a uns salts d'aigua. Amb ells vaig voltar en moto, menjar a bons llocs (invitant ells), anar a massatges (5 €) i gaudir de companyia. Després dos setmanes a una Organic Farm on munyia cabres i fugia de la ciutat per nadar, còrrer i estar a un lloc tranquil. Menjar sa, bon ambient i més barato (però sense wifi). Fins i tot encara és més barat anar a una casa normal i menjar amb la familia pagant la meitat que al restaurant.
La baixada cap a la frontera l'he feta amb un VIP Bus, dormint en llits (no butaques). Al no tenir trens alguna companyia de llarg recorregut disposen d'aquets fantàstics autocars lliteres, i al baixar de les muntanyes els sotracs ja es notaven menys. Gasto els ultims diners guardant pel visat i l'esmorzar menjant com un porc hamburgueses de doble pis, patates fregides i cervessa (7 vegades més que un sopar local habitual).
1 comentari:
Marc crec que tens molt material per escriure un llibre. Jo te'l compraré i si vols fem negoci a mitges i te'l corregeixo. Disnido les faltes que fas! ja ja ja
L'Eduard diu que els cotxes són TATAS TRES ESCOBAS.
Ei! Una mica Frank de la jungla, t'hi assembles però amb més encant.
Una abraçada i una dotzena de petonets per l'any nou. Per cert Bon Nadal. Has vist les fotos i vídeos que et vaig enviar?
Apali. Disfruta força que aquí ens ho retallen tot.
Lali
Publica un comentari a l'entrada